Detallets de Nadal (mantels individuals)

Avui torno amb un especial de mantels individuals; un parell són de dia a dia i l'altre es pot fer servir per als dies de Nadal.

Mantels indiviuals amb tovalló inclòs i motius deltaics
com són ànecs, plantes i barqueta de pescador

Mantel individual amb el Pare Noel

Mantels individuals amb tovalló inclòs
Model Pastanaga

Tots aquests models i altres que volgueu sol·licitar els podeu tenir per a Nadals.

Mans d'or III (especial Nadal 2)

Ja torno de nou amb els detallets per Nadal. Com en l'altre entrada, també són fets per ma mare però hi ha uns que conten amb la meva col·laboració.....

Botes per als regals del Pare Noel fets amb tela de sac.
Els noms els he fet jo a punt de creu!!!!

Pinya de tovallons

Figuretes de ganxet per a les postals de Nadal

Miniarbre de Nadal de patchwork

Mans d'or II (especial de Nadal)

Comença l'època de celebracions de Nadal i moltes vegades ens trobem que no sabem què regalar, o que tenim que fer un regal d'amic invisible, o algun detallet. Doncs aquí teniu algunes de les coses de nadal que ha fet la mami (bé, les va fer l'any passat). Per cert, s'accepten encàrrecs però tingueu en compte que tot està fet a mà.

Corona nadalenca per a l'entrada de la porta (varis models)

Centres de taula (varis models)

I per finalitzar, segur que a casa molts possareu un arbre de Nadal de plàstic, i segur que us passa el mateix que a mi; veure aquell peu d'arbre amb quatre barres de plàstic és horrorós. Doncs això s'ha acabat perquè també tenim els "cobre-peus" d'arbre. Què us sembla?

"Cobre-peus" d'arbre

El pròxim dia us ensenyaré altres detalls de Nadal també fets a mà.

Mans d'or

Bolso de patchwork "Edificis"

"Colcha" i coixí marrons. Tot cosit a ma!!!

"Colcha" blava 3D

Com ja sabeu per no perdre aquest blog doncs ara per ara i fins que arribi una nova Llentieta vaig publicant diferents entrades.

Ahir ma mare em va demostrar un altre cop que té unes mans d'or.

Resulta que sempre m'havia fet molta ilusió tenir una "colcha" de patchwork i com valen molts diners doncs vaig pensar que seria una bona idea que ma mare m'en fés una poc a poc. Total que quan encara viviem a Barcelona, la vaig apuntar a un curset per apendre aquesta tècnica. La veritat és que tot i costar una mica al començament al final s'ha convertit en una crac que fins i tot, ella tot sola es compra revistes i llibres de patchwork per internet.

Al venir a viure a l'Ampolla, ella volia seguir aprenent així que es va informar i va veure que a un poblet al costat nostre hi havia un grup de dones que es reunien per passar la tarde fent patchwork; així que de cap hi va anar.

Està tant contenta d'haver après coses noves, d'haver conegut gent que comparetix la seva afició que només espera als dimarts per passar una bona tarda.

Aquí us deixo algunes de les cosetes que ha anat fent; la veritat és que són precioses, o com a mínim a mí m'encanten.

Us informo que si algú li fa gràcia alguns dels detallets que vagi penjant, sempre es poden encarregar. Les "colches" és més difícil perquè com a mínim s'està 1 any per a fer-les.

There's always a guy that is perfect for you ♥♥♥

“He’s not perfect. You aren’t either, and the two of you will never be perfect. But if he can make you laugh at least once, causes you to think twice, and if he admits to being human and making mistakes, hold onto him and give him the most you can. He isn’t going to quote poetry, he’s not thinking about you every moment, but he will give you a part of him that he knows you could break. Don’t hurt him, don’t change him, and don’t expect for more than he can give. Don’t analyze. Smile when he makes you happy, yell when he makes you mad, and miss him when he’s not there. Love hard when there is love to be had. Because perfect guys don’t exist, but there’s always one guy that is perfect for you.”


"No és perfecte. Tu tampoc i mai ho sereu. Però si com a mínim ell t'ha fet riure alguna vegada, t'ha fet pensar dues vegades, si admet ser humà i que també té errors, agafa'l ben fort i dona-li el millor de tu. No et recitarà poesia, no pensarà en tu a cada moment, però et donarà una part d'ell que sap que podries trencar. No li facis mal, no el canviïs, i no esperis d'ell més del que et pot donar. No l'analitzis. Somriu quan et faci feliç, crida quan et faci enfadar, i troba'l a faltar quan no hi sigui. Estima'l amb totes les teves forces. Perquè els nois perfectes no existeixen però sempre hi haurà un noi que és perfecte per tu."

Tornem-hi....

Torno a pensar en tu, en com seràs, en quan tardaré aquesta vegada a saber que de nou tinc una vida dins meu. No sé si aguantaré un altre cop tant de temps.

Penso en quan sabré que de nou torno a estar embarasada, en cuidar-me, en llegir llibres i revistes, en pensar en tot el que t'hauré de comprar. Penso perquè en el fons em sento buida i trista, perquè han passat ja dos mesos, i no pensava que això fos així, però veig que és difícil, veig que oblidar no és tant fàcil; i més quan obro el calaix de la taulet de nit i veig el test on em deia que ja existies, quan obro la caixa i allí dins veig els teus primer regals, les teves primeres ecografies, però no m'atreveixo a desfer-me de tots aquests records de moments de gran felicitat.

No és fàcil, però sé que he de tornar a estar dalt de tot, he de tornar a ser feliç com ho era abans; perquè tal i com em van dir l'altre dia: "Fins que jo no sigui feliç, tu no vindràs"; i és el que he d'intentar; perquè sé que ho aconseguiré..... sé que d'aquí poquet una nova Llentieta creixerà dins meu.

1. Were you named after anyone?
No, la primera opció era Sandra però sembla ser que al registre obligaven a posar Alejandra i els meus pares van dir que no, i es veu que la segona opció era Marta

2. Do you like your own handwriting?
Quan tinc temps per escriure si però si vaig amb preses no perquè després no entenc res del que he escrit

3. What would your superpower be if you could choose one?
Sempre he dit la immortalitat però crec que no. Prefereixo poder volar; de petita somiava que amb un salt sobre el llit podia començar a volar i recordo que quan em despertava feia un salt sobre el llit per veure si es feia realitat.

4. Are you an optimist or pessimist?
Optimista 100%, però ja se sap que tothom té moments de debilitat.

5. What do you collect?
Col·leccionar en si no res, però m'encanta comprar sabates i bolsos

6. What movie would your friends be surprised that you like?
Les pelis d'acció. De petita amb mun pare ens sentàvem al sofà i només feiem que veure pelis de Jean Claude Van Damme, Arnold Schwarzenegger (jajaja he hagut de buscar al Google com s'escriu), Sylvester Stallone i tots aquests matons

7. Whate are your favourite smells?
Carolina Herrera Chic for Men olorada al coll de Marc

8. Coffee or tea?
Té, per suposat

9. Wine or beer?
Cap de les dues, sóc més d'aigua

10. What is the best thing you've ever eaten?
Buffff em quedaria amb qualsevol menjar que fa la mami, però fora de casa em quedo amb el coulant de xocolata amb gelat de vainilla Mmmmmmmmm

11. Mac or PC?
PC, només perquè el MAC no l'he provat

12. What are you listening to right now?
Candle in the wind by Elton John

13. What career would you pursue in another life?
Decoradora d'interiors o estilista

14. What sound or noise do you love?
La mar..... i en el fons els ronquidets de Flippy

15. What sound or noise do you hate?
Els crits

16. Mountain or beach?
Mar

17. Cook or bake?
Bufff no sóc gaire cocinitas

18. Do you go to restaurants and movies by yourself?
No, sempre m'agrada anar acompanyada

19. What is your favourite fairy tale?
En podria dir molts però em quedo amb La Bella i la Bèstia, perquè sempre he pensat que la bellesa interior és molt important; i també Peter Pan perquè mai ens hauríem de fer grans, sempre hem de mantindre el "espíritu Peter Pan" que dic jo

20. What would you tell the 13 year old you?
Que el futur em depara coses que ni m'imagino, tant bones com dolents. Però que la millor de totes serà conèixer una persona increible, que m'aportarà el que sempre he volgut amor i felicitat.

No et vull ni en els meus somnis

Tinc 28 anys, 7 mesos i 22 dies, i avui ha estat la primera vegada en la meva vida que he somiat en tu. No sé ni per quin motiu encara però m'ha sorprès que fins i tot en un somni no hagis volgut saber res de mi. Que fins i tot m'hagis parlat malament, que hagis sentit indiferència al veure'm, que hagis seguit parlant malament dels meus......

Fins que vaig tenir uns 15 o 16 anys sempre havia pensat que vivies a França (era el que sempre m'havien dit), però resulta que un dia de sobte vas aparèixer a la meva vida..... Després de tants anys, resulta que no vivies a França, sino exactament a 800 metres de casa meva. 800 metres que mai vas ser capaç de caminar per venir a veure'm quan estava malalta, ni quan era el meu aniversari, ni quan muns pares em tenien que deixar sola a casa perquè tenien que anar a treballar, ni mai. No vas ser capaç d'agafar el telèfon i fer-me un truc només per dir-me "Hola".

I ara et fiques en els meus somnis??? No s'hi val, no t'ho permeto!!!!

No tinc cap record amb tu.... em puc guiar per fotogràfies de quan jo tenia pocs mesos, i crec que no vas arribar a veure'm fer el meu primer any. Tampoc vas veure'm fer els meus primers pasos, ni sentir-me dir les meves primeres paraules, ni venir-me a veure als festivals que feiem a l'escola, ni interesar-te per mi en cap moment de la meva vida..... i ara de cop i volta et poses en els meus somnis??

Doncs no t'hi vull, igual que tu no em vas voler a mi ni als meus. Igual que em vas fer saber aquell dia que ens vam veure, potser per segon o tercer cop en la meva vida, perquè no havies format mai part de la meva vida. Perquè en el fons eres dolenta.

Així que cada cop que tornis a aparèixer, em despertaré, només per no veure't, perquè no formis part de la meva vida, perquè no puguis fer-me a mi el mal que vas fer als meus.

Perquè no has estat mai i ara tampoc ho estaràs.

El xic fa 4 anys

8 DE SETEMBRE: avui fa 4 anys que néixer, molt lluny d'aquí (concretament a la República Txeca) Flippy, tot i que ell va arribar 3 mesos més tard a casa. Recordo aquell dia com si fos avui. Feia molt de temps que volia un bulldog francès, m'encantaven i sempre que en veia un pel carrer m'agradaven més i més. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig anar a passar un dissabte a Barcelona, era quan els meus pares encara no vivien a l'Ampolla i de tant en quan els anava a visitar. Vam passar per la botiga d'animals que desde ben petita sempre mirava; no hi havia vegada que hi pasés i no entrés a veure els gossets, però aquella vegada va ser diferent. Vaig sortir amb les mans plenes. Vaig estar mirant els gossos i justament aquell dia hi havia 2-3 bulldogs francesos, però només hi va haver un que amb la seva mirada m'ho va dir tot. Va ser una mirada màgica perquè en aquell precís moment, el bulldog que tenia mitja orelleta blanca i mitja negra tenia que ser meu. I així va ser. No m'ho vaig pensar ni 1 sol minut, tot i que el meu pare em deia que m'ho pensés bé, que encara no teníem les obres del pis acabades, però la meva mare només em deia que si el volia que m'el comprés que després m'en arrepentiria si no ho feia; i dit i fet. Vaig sortir d'allí amb gos, menjador i bebedor, i el seu llit (el qual no ha fet servir mai). Estava en un núvol, no em creia que per fi tingués el meu bebito (com sempre li dic) amb mi. De camí cap a l'Ampolla vaig estar trucant a Marc perquè em vingués a buscar perquè "anava molt carregada" (ell no sabia res del gos), però estava enfeinat i no va poder; però m'en vaig anar cap a casa de la sogra a presentar-li al seu nét. El millor de tot va ser quan Marc va arribar i el va veure; les seves paraules van ser "És nostre?"; mai li havia vist aquella cara, semblava la cara que posen els nens petits el matí de reis quan veuen tants regals, aquella cara de sorpresa, alegria i ilusió; doncs la vaig veure en una persona de 24 anys. Des d'aquell precís moment, el nostre xic es va convertir en un gos malcriat (sí, ho reconec), en un gos únic, en un gos que s'ha fet estimar per molta gent, per la seva forma de ser, perquè és amic de tothom. Ell és la alegria de la meva vida, juntament amb Marc per suposat. Ell m'ha fet treure un somriure en els moments en que només volia plorar; ell m'ha fet sortir de casa quan no tenia ganes de res.... encara recordo quan vam marxar a Huelva de casament, quin fart de plorar ens vam fer a l'aeroport perquè teniem que estar 4-5 dies sense ell!!! M'encanta pensar en els moments que passo amb ell.... les nostres passejades per la vora de la mar, els nostres jocs a casa, m'agrada menjar-me el flam al sofa i que ell amb la poteta m'en vagi demanant, m'agrada saber que ell sense dir ni una paraula sap quan estic malament, sap quan ha fet alguna cosa mal feta, m'agrada veure que ens reconeix a tots per noms familiars (mama, papa, iaio, iaia, la padrina i el padrí, i el munt de tios i ties que té!!! jajajajaja) Pensareu que estic boja que tracto al meu gos d'una forma que no és la més adequada per a un animal, però sincerament, aquest "animal", com molts dieu, m'ha donat molt més que molta gent, i el més important, sense demanar res a canvi; per això m'el estimo perquè desde el primer moment que va estar als meus braços, s'ha fet estimar moltíssim. Gordito, Flipito, mi Niño, mi Gordo Bello, Carinyito..... sé que no pots llegir, però també sé que quan et parlo m'entens i sé que avui quan et digui que t'estimo i et faci el teu pastís de cumple; m'ho agrairàs com tu saps...... amb un munt de besitos!!!! T'ESTIMO GORDO!!!!

PD: ja sé que el blog suposadament era per fer el seguiment de l'embaràs, però com la cosa no ha sortit com tenia que ser, doncs el vaig aprofitant per fer alguns escrits.

♥ ♥ 9 anys junts ♥ ♥

23 D'AGOST: recordo perfectament aquella nit i la podria descriure mil vegades... passeig de l'Arenal a l'Ampolla, 23.00 hores i a la radio sonant una cançó que sempre em recorda i em recordarà a tu, allí va començar el nostre amor oficialment perquè ja feia dies que anavem tontejant.

Recordo els primers mesos i anys.... que difícils s'em van arribar a fer. Trobar-te tant a faltar, saber que no et podia tenir amb mi en qualsevol moment, que tenia que esperar als caps de setmana per poder sentir la teva veu a cau d'orella, els teus braços al meu voltant; en definitiva, per poder estar amb tu.

Alguna vegada em vaig plantejar si la nostra relació a distància anava a alguna banda, si tindria algún futur, més enllà de veure'ns en caps de setmana i estius; i he pogut comprovar que si. Que l'espera ha valgut la pena, igual que els viatges en tren, les converses diàries per telèfon, els missatges de bona nit; tot això i molt més ha valgut la pena, ja que aquest patiment han fet que seguim junts i per fi vivint junts.

Ja fa 4 anys que vaig deixar la meva Barcelona per venir a viure aquí amb tu, per crear una nova vida, i crec que anem pel bon camí, tot i que sembla ser que "algú" ens està posant algunes pedres al mig del camí per fer-nos-ho una mica més difícil, però crec que si hem pogut passar 5 anys separats, junts podem tirar amb això i més. Junts podem fer que el somni que va estar a punt de fer-se realitat, per fi es faci. Perquè ens estimem amb bogeria l'un a l'altre i crec que això ja és molt, que dic molt, moltíssim!!!

Només espero que aquests nou anys només siguin un granet de sorra de la nostra història; espero que d'aquí uns anys encara poguem recordar els nostres inicis, la nostra lluita per fer que un amor d'estiu es fes etern.

Saps que t'estimo moltíssim, que ho ets tot per mi, i que desde que et vaig conèixer sóc la persona més feliç del món.

Gràcies per fer-me tant feliç i no demanar res a canvi, només amor; gràcies per estar amb mi en els meus pitjors moments; gràcies per treure'm un somriure quan no tinc ganes de res; gràcies per haver-me fet veure que el verdader amor i els amors a primera vista existeixen; per tot això i molt més gràcies.

T'estimo moltíssim.

Sempre teva,

Marta ♥♥♥

PD: http://www.youtube.com/watch?v=9_IrA8QLsls&ob=av2n

Seguir endavant.....

16 D'AGOST: Vaig començar aquest blog amb moltíssima ilusió, per mi era una manera d'expresar com em sentia durant el meu embaràs, i també un petit diari per a que el dia de demà la meva Llentieta pogués saber com ho vam viure, però com ja sabeu, la cosa no ens ha sortit bé i aquesta vegada no ha pogut ser.


Ja han passat dues setmanes desde que em van treure a la meva Llentieta de dins i la veritat és que no hi ha dia que no em faci la mateixa pregunta: PER QUÈ? Per més que em diuen que no em preocupi encara no em faig a la idea de que ja no està aquí. Sé que aquí no s'acaba el món, que tot segueix endavant i que passats els 2 mesos que m'ha dit el metge, ens tornarem a posar les piles per a poder portar una nova Llentieta al món.


Però segueixo trista perquè ens ha costat molt de temps.... era l'estiu del 2009, ens teniem que casar 1 any després, però coses de la vida vam pensar en nosaltres dos i vam veure que ens feia més ilusió tenir un petit o petita a casa, així que els nostres plans van canviar. Sé que va haver-hi gent que no es va pendre gaire bé la noticia, oi cunyirrunyi, però amb el temps hem vist que a tots us feia la mateixa ilusió que a nosaltres. Hem vist com heu patit al nostre costat cada cop que us deiem que de moment la cosa no anava bé, heu patit nervis esperant els resultats de les proves que ens hem fet; heu plorat de felicitat quan us hem dit la gran notícia i que havíem sentit el seu coret; també heu plorat, però de tristesa, al saber que la nostra Llentieta ja no estava aquí.


Ara toca ser forts, seguir endavant i pensar en positiu..... sé que amb aquestes paraules l'única cosa que faig és enganyar-me a mi mateixa perquè res del que jo em digui ni del que em digui la gent em consola, però no tinc més remei. Ja no hi és i com ja he dit el món segueix endavant i d'aquí uns mesos segur que podrem tornar a donar una gran notícia.... però ara mateix encara la trobo a faltar i molt.

El teu coret ha deixat de bategar

Jo mateixa em vaig donar compte de que ja no estaves amb mi. Divendres a la consulta del metge vaig veure que no et movies, que el teu cor no bategava...... mala senyal. I així va ser. Dilluns ens ho van confirmar, a la setmana 9 havies deixat d'estar amb nosaltres, tot i que jo encara et portava dins meu.

Potser he passat el pitjor cap de setmana de la meva vida perquè quan perds una cosa que desitges amb tantes ganes es fa molt difícil fer-te a la idea. Potser alguns pensaran que exagero, que encara no era una persona, que no més feia 1,5 centímetres..... pero la meva LLentieta tenia un coret, un coret que bategava i sempre m'han dit que dins del cor és on es guarden els sentiments, per tant ell o ella tenia vida, segur que en tenia molta. Desde el primer moment en que em van dir que estava embrassada no he fet res més que pensar en tu, en como series, les coses que et volia comprar. Jo volia que fossis nena perquè fossis una malcriada i una paveta com jo, també volia que fossis nena perquè ja sabia quins serien alguns dels teus regalets quan fossis una mica més gran, unes botes Hunter i unes UGG mini..... però al final tot han estat ilusions.

D'un dia per l'altre tota la felicitat que tenia ha marxat.... quan estic sola és el més difícil perquè no paro de pensar si he fet alguna cosa malament, ara o en el passat, per mereixe'm una cosa així; no entenc perquè una personeta tant estimada i desitjada l'han fet marxar; perquè d'això en pots estar ben segura que desitjada i estimada ho has estat. Perquè hem tardat 2 anys en portar-te al món.... encara recordo el dia que ho vam saber, 20 de Juny, no ens ho creiem, erem tant feliços; per fi, després de tant de temps buscan-te, estaves creixent dins meu..... 2 mesets ha durat la nostra felicitat; una felicitat que mai podré oblidar perquè has estat la meva primera Llentieta.

Sé que la gent només ens vol donar ànims i fer veure que no s'acaba el món, però ara mateix no hi ha res que em consoli..... potser d'aquí un temps em torno a quedar embarassada però ara mateix només penso en que t'he perdut, en que ja no estàs dins meu, en que el teu coret ha deixat de bategar.....

Com ja he dit només feia 2 mesos que et tenia amb mi; només medies 1,5 cm. però per mi eres la meva felicitat.

T'estimo moltíssim Llentieta


PD: la vam "escoltar" un munt de vegades juntes a casa i potser, casualitats de la vida, era la cançó que sonava quan vaig entrar al quiròfan. Perquè allí on estiguis sé que la "ballaràs" igual que feiem a casa

http://www.youtube.com/watch?v=EPo5wWmKEaI

Els primers regalets per la nostra Llentieta

Gavina de peluix

Dofí de peluix

Llibre d'evolució i creixement

Tovallola i "arrullo"

"Babero" amb les inicials C (Colomines) i M (Marchena)

Més fotos de la meva Llentieta

Com "lo prometido es deuda" aquí teniu les últimes eco's que em van fer l'altre dia a la visita del metge.

No s'aprecia molt bé però hi ha una que si us l'ensenyo jo, us puc dir clarament on té el capet i el cor la meva Llentieta.

El pròxim dia us ensenyaré els regalets que ja ens han fet. La veritat és que si fos per mi ja hauria comprat un munt de coses, però encara és aviat.

♥ ♥ ♥ UN COR BATEGA DINS MEU ♥ ♥ ♥

13 DE JULIOL: avui m'ha tocat la segona visita el metge. En un principi anava una mica trista perquè em feia moltíssima ilusió que Marc també vingués, però per la feina no li era possible. Però quan m'he despertat aquest matí i he vist el vent que feia, el primer que he fet ha sigut trucar-li al mòvil a veure si estaven a l'Ampolla i si tenien pensat anar a treballar. La seva resposta ha estat que no; per tant.... PODRIA VENIR AMB MI AL METGE!!!!
Estàvem tots dos nerviosos, ja que com diuen que els primers mesos són els més delicats, doncs voliem que tot estigués bé. A més, l'altre dia vam veure el documental "En el vientre materno" y deien que a les poques setmanes ja es formaven els òrgans principals i que es podia sentir el cor bategar. Teniem moltes ganes de sentir-li el coret a la nostra Llentieta.
Un cop dins de la visita m'he espantat una mica perquè l'altre dia vam veure la bossa amb un simple cop d'ull i avui jo no la veia tan clara. Tenia por de que la meva Llentieta no estigués dins però de cop el metge ens diu "Això d'aquí és el cap... i veieu això que es mou, doncs és el cor". Aleshores ha sigut quan, dic jo, ha posat l'altaveu i l'hem sentit, uns batecs, els batecs del nostre fill o filla.
Ho reconec, he plorat, però és que ens ha costat moltíssim portar aquesta vida al món. Poca gent sap, els plors, els desànims de cada mes, les ganes de deixar-ho anar córrer tot que hem patit; és per això que estic vivint aquesta experiència al 100%, perquè a part de que és el meu primer bebito (i espero que no sigui l'últim), també perquè és un bebito molt desitjat.
Però bé, seguim amb la visita. Ja ha crescut, si fa dos setmanes feia 1 milímetre, avui ja feia 1 centímetre i mig!!! Així que ja puc començar amb les proves. De moment anàlisis de sang (bufff amb la poca gràcia que em fan les agulles) i el dia 29 tornem de visita.
Per cert, m'han donat 4 ecografies més però com no les tinc escanejades, no les puc publicar. En quan ho faci us les penjo perquè veieu que "gran" s'ha fet la nostra Llentieta.

La primera ecografia

28 DE JUNY: avui ens toca la primera visita al metge. Com Marc encara no treballa m'ha pogut acompanyar. No sé si les pròximes eco's també podrà venir ja que em faria molta il·lusió i vull que estigui al 100% en tot; no és qüestió de "com ja ha fet la seva feina, ja està". Res d'això; vull que visqui totes o quasi totes les sensacions que jo viuré.

De camí, Marc i jo recordem un capitul de Friends en el que Rachel i Ross van a fer-se l'ecografia de l'embaràs, i ella no l'aconsegueix veure a la pantalla de cap manera; tot el camí repetim la mateixa frase "No le veo" jajajaja ens riem però si em passés no sé que faria.

Bé al que anàvem, primera visita al metge per reconfirmar que estic embarassada. L'espera es fa llarga, un cop dins, les preguntes de rigor, i au a estirar-se que toca ecografia.

Comencen a mirar i les primeres imatges, de cop es veu una bossa negre i una petita boleta que es mou molt, la doctora ens dius que és el nostre bebito. Comença a medir la bossa i ens diu que com a molt estic de 5 setmanes i que la nostra Llentieta medeix...... 1 MILÍMETRE!!!! Què fort!!! Jo dient-li Llentieta i resulta que és més petita/a que això.

D'aquí 2 setmanes he de tornar a veure si ja ha crescut i ja podem començar amb els anàlisis i totes les coses.

Vam sortir molt contents perquè l'havíem vist i Marc ja estava segur al 100% que el proper any seria papi.

Per cert, ens han dit que seria per a principis de Març.

Us deixo la primera ecografia de la nostra Llentieta

La gran noticia!!!!

20 de Juny de 2011: com cada embaràs la cosa comença amb un retràs. La veritat és que tant Marc com jo teniem por de que fos això un retràs i que el test ens donés negatiu. Ja ens havia passat mesos enrere..... ens havíem fet un munt d'ilusions, ja ens veiem com a futurs pares i ens vam endur un gran disgust. Quan tens ganes de que et passi una cosa i veus que el temps passa i passa i no arriba, cada cop estàs més desmotivat. Però bé parlem de coses positives que d'això és tracta un embaràs, de portar una nova vida al món. Doncs bé, un cop comprat havíem quedat que me'l faria quan tingués festa per així poder estar els 2 junts..... però no em vaig poder aguantar i me'l vaig fer. Crec que van ser els minuts més llargs de la meva vida, esperant, i de cop i volta miro i no m'ho podia creure.... ESTAVA EMBARASSADA!!!! En aquell moment el meu cos no sabia que fer; plorar d'alegria? cridar? saltar? Vaig trucar a Marc immediatament i no s'ho creia; tot i veure el test seguia sense creure que si tot anava bé d'aquí uns mesos tindriem el nostre petit o petita a casa amb nosaltres. L'alegria va ser més gran encara quan ho vam dir a la familia, ja que també en tenien moltes ganes de rebre aquesta gran noticia.