El xic fa 4 anys

8 DE SETEMBRE: avui fa 4 anys que néixer, molt lluny d'aquí (concretament a la República Txeca) Flippy, tot i que ell va arribar 3 mesos més tard a casa. Recordo aquell dia com si fos avui. Feia molt de temps que volia un bulldog francès, m'encantaven i sempre que en veia un pel carrer m'agradaven més i més. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig anar a passar un dissabte a Barcelona, era quan els meus pares encara no vivien a l'Ampolla i de tant en quan els anava a visitar. Vam passar per la botiga d'animals que desde ben petita sempre mirava; no hi havia vegada que hi pasés i no entrés a veure els gossets, però aquella vegada va ser diferent. Vaig sortir amb les mans plenes. Vaig estar mirant els gossos i justament aquell dia hi havia 2-3 bulldogs francesos, però només hi va haver un que amb la seva mirada m'ho va dir tot. Va ser una mirada màgica perquè en aquell precís moment, el bulldog que tenia mitja orelleta blanca i mitja negra tenia que ser meu. I així va ser. No m'ho vaig pensar ni 1 sol minut, tot i que el meu pare em deia que m'ho pensés bé, que encara no teníem les obres del pis acabades, però la meva mare només em deia que si el volia que m'el comprés que després m'en arrepentiria si no ho feia; i dit i fet. Vaig sortir d'allí amb gos, menjador i bebedor, i el seu llit (el qual no ha fet servir mai). Estava en un núvol, no em creia que per fi tingués el meu bebito (com sempre li dic) amb mi. De camí cap a l'Ampolla vaig estar trucant a Marc perquè em vingués a buscar perquè "anava molt carregada" (ell no sabia res del gos), però estava enfeinat i no va poder; però m'en vaig anar cap a casa de la sogra a presentar-li al seu nét. El millor de tot va ser quan Marc va arribar i el va veure; les seves paraules van ser "És nostre?"; mai li havia vist aquella cara, semblava la cara que posen els nens petits el matí de reis quan veuen tants regals, aquella cara de sorpresa, alegria i ilusió; doncs la vaig veure en una persona de 24 anys. Des d'aquell precís moment, el nostre xic es va convertir en un gos malcriat (sí, ho reconec), en un gos únic, en un gos que s'ha fet estimar per molta gent, per la seva forma de ser, perquè és amic de tothom. Ell és la alegria de la meva vida, juntament amb Marc per suposat. Ell m'ha fet treure un somriure en els moments en que només volia plorar; ell m'ha fet sortir de casa quan no tenia ganes de res.... encara recordo quan vam marxar a Huelva de casament, quin fart de plorar ens vam fer a l'aeroport perquè teniem que estar 4-5 dies sense ell!!! M'encanta pensar en els moments que passo amb ell.... les nostres passejades per la vora de la mar, els nostres jocs a casa, m'agrada menjar-me el flam al sofa i que ell amb la poteta m'en vagi demanant, m'agrada saber que ell sense dir ni una paraula sap quan estic malament, sap quan ha fet alguna cosa mal feta, m'agrada veure que ens reconeix a tots per noms familiars (mama, papa, iaio, iaia, la padrina i el padrí, i el munt de tios i ties que té!!! jajajajaja) Pensareu que estic boja que tracto al meu gos d'una forma que no és la més adequada per a un animal, però sincerament, aquest "animal", com molts dieu, m'ha donat molt més que molta gent, i el més important, sense demanar res a canvi; per això m'el estimo perquè desde el primer moment que va estar als meus braços, s'ha fet estimar moltíssim. Gordito, Flipito, mi Niño, mi Gordo Bello, Carinyito..... sé que no pots llegir, però també sé que quan et parlo m'entens i sé que avui quan et digui que t'estimo i et faci el teu pastís de cumple; m'ho agrairàs com tu saps...... amb un munt de besitos!!!! T'ESTIMO GORDO!!!!

PD: ja sé que el blog suposadament era per fer el seguiment de l'embaràs, però com la cosa no ha sortit com tenia que ser, doncs el vaig aprofitant per fer alguns escrits.