16 D'AGOST: Vaig començar aquest blog amb moltíssima ilusió, per mi era una manera d'expresar com em sentia durant el meu embaràs, i també un petit diari per a que el dia de demà la meva Llentieta pogués saber com ho vam viure, però com ja sabeu, la cosa no ens ha sortit bé i aquesta vegada no ha pogut ser.
Ja han passat dues setmanes desde que em van treure a la meva Llentieta de dins i la veritat és que no hi ha dia que no em faci la mateixa pregunta: PER QUÈ? Per més que em diuen que no em preocupi encara no em faig a la idea de que ja no està aquí. Sé que aquí no s'acaba el món, que tot segueix endavant i que passats els 2 mesos que m'ha dit el metge, ens tornarem a posar les piles per a poder portar una nova Llentieta al món.
Però segueixo trista perquè ens ha costat molt de temps.... era l'estiu del 2009, ens teniem que casar 1 any després, però coses de la vida vam pensar en nosaltres dos i vam veure que ens feia més ilusió tenir un petit o petita a casa, així que els nostres plans van canviar. Sé que va haver-hi gent que no es va pendre gaire bé la noticia, oi cunyirrunyi, però amb el temps hem vist que a tots us feia la mateixa ilusió que a nosaltres. Hem vist com heu patit al nostre costat cada cop que us deiem que de moment la cosa no anava bé, heu patit nervis esperant els resultats de les proves que ens hem fet; heu plorat de felicitat quan us hem dit la gran notícia i que havíem sentit el seu coret; també heu plorat, però de tristesa, al saber que la nostra Llentieta ja no estava aquí.
Ara toca ser forts, seguir endavant i pensar en positiu..... sé que amb aquestes paraules l'única cosa que faig és enganyar-me a mi mateixa perquè res del que jo em digui ni del que em digui la gent em consola, però no tinc més remei. Ja no hi és i com ja he dit el món segueix endavant i d'aquí uns mesos segur que podrem tornar a donar una gran notícia.... però ara mateix encara la trobo a faltar i molt.
Ja han passat dues setmanes desde que em van treure a la meva Llentieta de dins i la veritat és que no hi ha dia que no em faci la mateixa pregunta: PER QUÈ? Per més que em diuen que no em preocupi encara no em faig a la idea de que ja no està aquí. Sé que aquí no s'acaba el món, que tot segueix endavant i que passats els 2 mesos que m'ha dit el metge, ens tornarem a posar les piles per a poder portar una nova Llentieta al món.
Però segueixo trista perquè ens ha costat molt de temps.... era l'estiu del 2009, ens teniem que casar 1 any després, però coses de la vida vam pensar en nosaltres dos i vam veure que ens feia més ilusió tenir un petit o petita a casa, així que els nostres plans van canviar. Sé que va haver-hi gent que no es va pendre gaire bé la noticia, oi cunyirrunyi, però amb el temps hem vist que a tots us feia la mateixa ilusió que a nosaltres. Hem vist com heu patit al nostre costat cada cop que us deiem que de moment la cosa no anava bé, heu patit nervis esperant els resultats de les proves que ens hem fet; heu plorat de felicitat quan us hem dit la gran notícia i que havíem sentit el seu coret; també heu plorat, però de tristesa, al saber que la nostra Llentieta ja no estava aquí.
Ara toca ser forts, seguir endavant i pensar en positiu..... sé que amb aquestes paraules l'única cosa que faig és enganyar-me a mi mateixa perquè res del que jo em digui ni del que em digui la gent em consola, però no tinc més remei. Ja no hi és i com ja he dit el món segueix endavant i d'aquí uns mesos segur que podrem tornar a donar una gran notícia.... però ara mateix encara la trobo a faltar i molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada