T'estimo papa

Tenien que ser els Nadals més feliços de la meva vida; tot i que l'Aina no sapigués res del que passava, jo tenia que ser feliç perquè estaries entre nosaltres i tots teniem ganes de veure-li la cara.....

Però no ho són perquè em faltes tu papa. Encara no entenc perquè ens ha tocat a nosaltres, és que sempre hem de patir? És que sempre han de marxar els que menys s'ho mereixen? No et pots arribar a imaginar la pena i la ràbia que tinc dins meu perquè no has pogut conèixer a la teva néta; amb la ilusió que tu tenies.....

Recordo que quan et vam dir que seria una nena vas plorar d'alegria; que vas emocionar-te quan vas veure-la en una ecografia; que em preguntaves què es notava quan es movia....... Estaves tant ilusionat que hauria donat el que fos per a que l'haguessis vist 5 minutets; però aquesta vida tant injusta que ens ha tocat viure no t'ho va permetre.

Però pots estar tranquil que allí on siguis l'Aina et tindrà sempre present; perquè li parlarem de tu a cada moment, li parlarem de l'avi Siscu i de tot el que feies.

Per cert, tal i com em vas demanar, desde el seu segon dia de vida, l'Aina porta les arracades que em vas dir que li comprés, d'aquesta manera sé que estàs amb ella en tot moment i que la protegeixes.

Papa, et demano que desde allí on estiguis en enviis forces a la mama i a mi per seguir endavant i poder gaudir al màxim de la petita Aina.

Sé que voldries que fos feliç, que la disfrutés al màxim però m'és impossible. Intento ser forta, viure cada moment amb ella com si fos únic però és tant difícil.

T'estimo papa, t'estimo moltíssim

No ens queda res....

Bon dia princesa,

he notat que avui estàs en un dels teus dies actius; un d'aquells dies que no pares quieta i només fas que copejar-me per dins, però t'ho perdono perquè sé que ja ets molt gran i tens poc espai aquí dins.

L'última vegada que ens vam veure va ser a principis d'Octubre, el dia 2, i la doctora em va dir que ja pesaves 1.5kgs així que ara ja deus haver agafat més pes i segur que tens ganes de sortir i veure'ns a tots i totes. Però ho sento molt, encara és aviat; t'hauràs d'esperar al teu moment, a finals de novembre.

Digue'm egoista però vull que vinguis a aquest món perfectament, sense cap problema i vull que ho tinguis tot llest, i encara ens queden algunes cosetes per tenir la teva habitació al 100%.

Aquests mesos enrere se m'han passat molt ràpid però el compte enrere es fa molt llarg!!! Només faig que contar les setmanes, els dies, les hores que ens queden per estar els 4 junts. Quines ganes que tenim!!! Crec que el papi està nervioset per això; perquè veu que la panxulina ha passat a ser panxota i que d'aquí no res et podrà tenir en braços. I perquè cada dos per tres et mous, donant senyals de que estàs aquí amb nosaltres i que també tens ganes de veure'ns.

Però ja ho saps el que has de fer, no? Aguantar una miquetona més, només una mica dins meu que com et dic sempre això ja està aquí.... potser abans t'enganyava una mica perquè encara quedava però ara si que si, ja no ens queda res per veure'ns per primera vegada.

T'estimo petita,

M

Contant els dies.....

Això és el que faig cada dia, contar les setmanes, els dies, les hores que quedaran per veure't la carona. 

Només faig que pensar en el primer moment que estiguem juntes, bé junts, perquè el papa també estarà amb nosaltres. Penso en la meva reacció perquè de moment estic una mica espantada. Veig la roba que t'anem comprant i la veig tant petitona que no sé com t'agafaré per no fer-te mal. Però a la vegada penso en com deu ser la sensació de tenir un ser tant petitó entre els teus braços.... ha de ser una cosa indescriptible.

Ahir mateix vaig veure una foto de l'evolució d'un nadó des de que és concedeix fins que ja està a punt de sortir, i penso en que tot això ho estic vivint jo!!!!

Un any enrere, no tenia moltes esperances de poder viure una experiència així però ara que cada dia t'estic notant dins meu, m'agradaria que tothom, tant homes com dones, poguessin sentir la sensació de portar una vida dins, sentir-la moure's a cada moment és impressionant. Com diuen aquí a l'Ampolla, "xalo" molt veient com es mou la meva panxa d'una banda a l'altre, com de cop i volta em dones un copet.....

Tinc tantes ganes de tenir-te que només espero que aquests 2 mesets que ens queden passin ben aviat i per fi podrem estar tots quatre junts a casa, perquè no t'imagines quina habitació més xula t'han deixat el papa i el padrí!!! Estaràs com una reina!!! 

Ja t'ho vaig dir l'altre vegada, aguanta petita que ja no ens queda res per estar juntes.

T'estimo petita meva,

M

 

7 mesos dins meu

Y de repente ocurre, algo se acciona......

Si, així és..... de cop i volta et dones compte que ja no et pots fer enrere; més ben dit, que no vols fer-te enrere. Que mentres estàs al sofà o estirada, mentres estàs en un moment de relax, una cosa es mou dins teu. A vegades és com un cuquet, d'altres és com un petit futbolista.

Al començament, no saps ben bé què és; però quan et confirmen el que tu t'imagines no pots parar de posar-te les mans a la panxa, de voler notar-la cada dos per tres......

Tothom m'ho deia que en el primer moment que notés a l'Aina, no ho oblidaria mai més; i així és. Gaudeixo tant quan es mou, quan em dona patadetes, perquè em fa sentir segura i tranquil·la, em fa saber que tot està anant bé i que ella segueix aquí; que no ens ha abandonat.

Ja va quedant menys per veure'ns petita; per tenir-te entre els meus braços, per sortir a passejar juntes, per protegir-te, per parlar-te..... en fi, per fer un munt de coses juntes.

Aguanta una mica més, que això ja està fet.

T'estimo petita meva

M

Carta per a l'Aina

Desde que sé que existeixes somio en tu més que mai. Ja fa unes quantes nits que et veig en els meus somnis. Somio el moment en el que et deixaran sobre el meu pit per primera vegada, veig la meva reacció i em sento feliç de veure que seràs la coseta més guapa d'aquest món.

Són somnis dolços i agradables, com espero que sigui la teva vida; són somnis on no puc ser més feliç del que ja sóc.

Espero impacient a que arribi el desembre per veure la teva careta, per saber de quin color tindràs el cabell, els ulls; per tocar les teves manetes. Desitjo tan aquest moment de màxima felicitat....

Però dins meu encara queda un sentiment de por. Por a que tot es quedi en un somni, en que la il·usió que tinc ara mateix marxi de la nit al dia. Tinc tanta por a perdre't.

Intento ser positiva i pensar que està anant tot bé i que no té perquè passar res dolent; penso que aquesta és la nostra. Que aquesta vegada pasaràs els nadals a casa teva, amb la teva familia; els teus primers regals i sobretot el meu regal, TU. 

Perquè ets el millor regal que la vida m'ha pogut donar.

No t'he vist, no t'he tocat però dins meu sé que t'estimo moltissim; i tu també ho saps perquè t'ho vaig dient.

Sigues forta i aguanta que ja va quedant menys i aquí fora hi ha gent que desitja veure't la careta, sobretot el teu papi i el teu "germanet".

D'aquí uns dies ens tornem a veure, i espero que em saludis amb la maneta, tal i com vas fer l'altre vegada.

T'estimo moltisim petita meva.

M

Felicitat al 100%

Aquí torno a ser de nou. Fa cosa d'un any aproximadament començava el meu blog amb la intenció d'explicar l'evolució del meu embaràs. Com molts sabreu, la cosa no va anar bé i la meva llentieta no va seguir creixent dins meu.....

Reconec que em va costar molt refer-me'n d'aquell cop. Tenia tanta il·lusió per ser mare que el fet de perdre algu tant desitjat em va fer caure en un pou del qual m'ha costat molt sortir-ne. Crec que això li pot passar a qualsevol persona que perd algu que desitja o estima molt, així que més o menys, entendreu com em sentia.

Els dies se'm feien molt llargs, em costava molt tornar a ser la Marta de sempre. En el fons desitjava estar bé, tornar a somriure, a viure feliç però no ho aconseguia. Quan veia que estava una mica millor, començaven els dies tristos, els dies de plors, de no tenir ganes de res, els dies de desitjar no haver-me quedat embarassada....

Però un nou any va arribar i em vaig proposar tornar a ser la Marta d'abans. La Marta riallera, positiva, amb ganes de menjar-se el món; i així va ser. No volia capficar-me en l'embaràs, em vaig mentalitzar de que jo no tenia cap culpa del que havia passat i que en quan tot tornés a estar bé el meu baby tornaria.

Una persona d'aquí de l'Ampolla em va recomanar fer una visita a una reflexòloga que tractava el tema dels embarassos i així ho vaig fer. La veritat és que no sabia com aniria la cosa, si en dos dies estaria tot bé o potser tardaria més, però no em feia cap mal provar-ho, si a més a més m'ajudava anímicament.

Vaig començar les seves sessions.... primer em va tractar el teva anímic, ja que si jo no estava bé seria molt difícil quedar-me embarassada.

Qui em diria que en 3 sessions ja tindria una nova vida creixent dins meu!!!!!! Ho penso ara i encara no m'ho crec. Jo pensava que tardaria més, però 3 sessions!!!!

El dia 29 de Març (les dates se'm han quedat gravades) tenia visita. Anava amb por perquè un retràs no sempre vol dir embaràs; però abans de començar amb la reflexo em va fer un test..... POSITIU!!!! Estava embarassada de nou!!! Marc i jo no ens ho creiem; no volíem fer-nos il·lusions....

La primera ecografia van fer-me-la el dia 20 d'Abril. Una cosa petitona, només feia 1.1 centímetres i ja li bategava el coret!!!!! Crec que és el so més bonic que he sentit mai; el cor del teu fill dins teu, és increïble. Li anava a 100 per hora i es movia molt. Em confirmaven que estava de 7 setmanes.

La setmana passada va tocar visita de nou. Nova ecografia i tornaven les pors, els records de l'altre vegada, estarà tot bé?? Li bategarà el coret?? Hauré de tornar a passar pel mateix??? Primer em van dir que havia crescut!!! 4.5 centímetres OLEEEEEEEE li vam veure les cametes i els bracets; però tot i això hi havia una cosa que em preocupava: no sentia el seu coret. Resposta de la ginecòloga: és que si tingués tota l'estona el so activat acabaríem amb el cap com un bombo jejejeje Però si, va activar el so i el vaig sentir, el seu coret de nou bategant i movent-se. 

A casa només ho sabien els meus pares, sogres i els meus cunyats així que al estar d'11 setmanes ens vam arriscar a obrir la veda i poder dir-ho a la resta de familiars i amics. 

Avui una altre ecografia. 12 setmanes i 6 centímetres!!! Com creix el meu pesolet (em canviat de verdureta jejeje) Avui ja se li veia la forma del nasset, els braços, les mans amb els ditets (o això deia la doctora perquè no ho he pogut veure). Ens ha donat una possible sexualitat del baby però com no és segur m'ho callaré fins que estigui confirmat al 100%, que segons sembla serà la propera visita.

Només dir que sóc feliç, molt feliç. Tinc als meus xics que m'estimen molt moltíssim i el meu babyrrunyi (com diem en ma cunyada) creixent bé dins meu, què més puc demanar?? Que tot vagi bé, que a principis de desembre pugui veure-li la careta al meu pesolet.

Finalment, vull donar les gràcies a la meva reflexòloga Mabel, perquè tens unes mans màgiques, m'has fet feliç i de veritat que t'ho agraeixo moltíssim.

També a tota la gent que amb les seves paraules ha intentat fer-me aixecar, fer-me sentir millor; però en especial a una persona que sé que les seves paraules sempre han estat d'ajuda, tot i que jo no li he fet cas. 

Directament no hem parlat quasi mai del meu estat d'ànim però a través de privats a Facebook hem passat moltes estones..... m'has fet caure moltes llàgrimes, m'has fet sentir bé quan no ho estava i potser a vegades, en part, em sento culpable de que tu siguis ara la que està xafada i que jo pugui tenir alguna petita part de culpa. Saps que t'estimo moltísim.

I gràcies mil milions de gràcies a Marc, per estar sempre al meu costat, quan he estat de bon i mal humor. Gràcies per estar amb mi quan només tenia ganes de plorar, gràcies per intentar donar-me ànims en tot moment i gràcies per no haver abandonat mai.

15 imatges de l'Ampolla

"Somebody told me that this is the place
where everything's better
and everything's safe"

Odi a cumplir anys....

Sempre he dit que no m'agrada fer anys; i és veritat. De motius no en tinc cap en concret, la veritat; però m'he donat compte que des de que vaig fer 18 anys els dies, les setmanes, els mesos.... em passen volant.

Fa dos dies encara jugava a nines a la meva habitació de Barcelona; feia boles de fang al pati de sorra de l'escola; em barallava o m'enfadava amb les amigues per tonteries.... i ara de cop i volta estic aquí vivint a l'Ampolla, en parella, fent plans de futur; i tot això en quan de temps?? Doncs no ho sé.

Fa dos dies era una persona sense preocupacions ni mal de caps, només pensava en jugar i somiar, somiava tantes coses..... Em creava un futur idíl·lic a la meva ment. Això no vol dir que el meu present no sigui idíl·lic perquè en els meus somnis no entrava conèixer una persona com la que tinc al costat. En el meu futur idíl·lic hi havia de tot excepte amor. No em feia falta; creia que sense amor també podia ser feliç però a vegades penso en com seria la meva vida sense "ell" al meu costat i la veritat és que no em veig feliç.

Em torno a veure trista i sola, sense somriure, amb llàgrimes als ulls cada dia.....

Però bé deixe'm-nos de tristeses i pensem en el que tenim ara mateix.

Resulta que l'altre dia em va trucar per felicitar-me una persona i em va dir que ella no celebrava el cumpleanys, només el sant; i òbviament vaig preguntar-li el perquè. Sabeu quina va ser la resposta:
"Per al cumpleanys tothom et comença a dir que si ja ets un any més vella, que si comencen les arrugues, que si les canes..... tot dolent. En canvi, pel sant, oi que ningú et diu res dolent? Tothom et felicita; doncs per això no celebro el cumpleanys."

La veritat és que em va agradar la seva resposta.

I si voleu que us digui el motiu pel qual no m'agrada fer anys..... haureu d'esperar-vos perquè ni jo mateixa el sé.

Bona nit i que tingueu dolços somnis.

Una persona nova......

Aquest mes i després de molts mesos és la primera vegada que no he plorat, que no m'he posat trista, que no m'he deprimit... bé, per ser sincera, un parell de llàgrimes si que han caigut.

M'he proposat ser una persona nova, costi el que costi. Hi haurà moments que voldré deixar-ho estar tot, però no serà així; hi haurà moments en els que voldré plorar de ràbia i impotència, però no deixaré que una sola llàgrima surti dels meus ulls; hi haurà moments en els que només voldré tancar-me a casa, tapar-me amb la manta i no voler veure res ni ningú, però no ho permetré..... perquè com una persona molt important en la meva vida em va escriure una vegada:

NO PLORIS PERQUÈ NO POTS VEURE EL SOL,
PERQUÈ LES LLÀGRIMES
NO ET DEIXARAN VEURE LES ESTRELLES.

I és el que vull; vull veure i viure cada moment de la meva vida com si fos l'últim. Vull tornar a ser aquella persona que sempre tenia el somriure a la boca; aquella persona que només veia la part positiva de les coses; aquella persona que no acceptava la negativitat; aquella persona que vivia la vida com el regal més important que mai ha rebut.

Vull tornar a ser jo i sé que ho aconseguiré; potser a vegades necessitaré un cop de mà, una abrasada, unes paraules d'ànim però sé que si vull jo tot sola puc tornar a ser una persona nova; perquè ho vull..... perquè ho necessito.

Nit de reis, nit màgica.....

Abans que res volia desitjar-vos un Bon Any 2012 a tots, ja que des de l'any passat que no havia escrit res. Espero que els vostres desitjos es facin realitat, igual que espero dels meus. Però bé anem per feina.....

Un dia com avui, la Nit de Reis, em venen el cap tants records.... Me'n recordo tant de les Nits de Reis que vaig passar a Barcelona. Recordo l'alegria, els nervis, l'il·lusió, la innocència d'aquells anys.

Jo i els meus pares ens abrigàvem per anar a veure la Cavalgada. Entre les persones m'anava colant per estar a primera fila, per veure els tres reis mags d'Orient, per a que em veiessin i sabessin a qui tenien que portar-li els juguets de la Barbie, del Nenuco, del Baby Feber (si ho reconec, sempre m'han encantat les nines). Només de pensar que en unes poques hores aquells 3 homes entrarien a casa meva per deixar-me un munt de regals ja em feia ganes de marxar a dormir.

Després tornàvem a casa i abans d'anar a dormir ho preparàvem tot. Les nostres sabatilles al costat de l'arbre; el cubell amb aigua i la fruita per als camells; i les galetes i les 3 copetes de licor per als reis..... i la finestra de la cuina un ditet oberta per a que poguessin entrar!!!!

Aleshores marxàvem a dormir i m'esperava una nit de nervis, d'aixecar-me cada dos per tres a veure si ja havien vingut els reis, però res. Fins que sobre les 7 o 7.30 del matí venien els meus pares cridant "Han vingut els reis!!! Han vingut els reis!!!!" i d'un bot m'aixecava i anava corrent cap al menjador.

Mai em vaig arribar a veure la cara però ben segur que era una cara de felicitat i innocència. Només feia que veure paquets on posava Marta o Tita (que és com em diuen els meus pares carinyosament, i encara m'ho segueixen dient). Un munt de regals per a mi!!!! I per als meus pares també, però he de reconèixer que el fet de ser filla única m'ha permès ser una mica (o molt) malcriada però si teniu cap queixa podeu dirigir-vos als meus pares jejeje

Aleshores començàvem a obrir regals, només feia que obrir i obrir, allò no acabava mai!!!! "Mira mama el cotxe de la Barbie!!!!! Mira papa la cuna del Baby Feber!!!" Quins grans moments.....

Un cop oberts tots els regals seguíem la nostra tradició del dia de Reis. La meva mare i jo ens quedàvem a fer la xocolata desfeta i el meu pare ens anava a buscar els xurros i la xocolata. Era com una tradició que complíem cada any.

Després d'esmorzar venia l'hora de jugar i muntar joguets "Papa ajudam que no puc!! Mira que fa això!!" Em tornava boja i els meus pares també només de veure'm a mi feliç.

Ara amb quasi 29 anys segueixo tenint la mateixa il·lusió. Tot i que demà quan em desperti hauré d'anar a treballar i no podré obrir els regals fins a migdia, sé que els nervis se'm menjaran per dins. M'encanta mantenir aquesta innocència dins meu, m'encanta fer regals sorpresa a la meva gent.

Ja li he dit a Marc que quan tinguem al nostre bebito celebrarem els Reis a la meva manera; alguns us preguntareu de quina manera és aquesta,no? Doncs el que passa és que a l'Ampolla els regals de Reis arriben el dia 5 per la nit, i en canvi a Barcelona el dia 6 pel matí; així que a casa nostra els Reis vindran el dia 6 pel matí, i això suposarà aixecar-nos ben d'hora per veure la cara de felicitat del nostre baby.