Sí, així és, els dies, les setmanes, els mesos van passant però això no vol dir que ja no et recordi, tot al contrari. Cada dia que passa et trobo més a faltar.
Tothom em diu que pensi en què t'agradaria a tu, que estigués feliç o trista? I està clar que voldries que estigués feliç gaudint de la princesa de casa i del meu marit; però algú s'ha posat al meu cos per sentir la barreja de sentiments que tinc dins?
L'altre dia ho comentava.... és llei de vida que els fills enterrem als pares, però també és llei de vida que enterris al teu pare quan ha de néixer la teva primera filla? La seva primera néta?
És molt dur, ja no físicament perquè has de fer un gran esforç per a què el teu estat no afecti la vida que portes dins; també psicològicament.... com he d'estar feliç si acaba de marxar el primer home important en la meva vida.
A més, després d'un embaràs les hormones les tenim una mica revolucionades i afegint el meu estat anímic, doncs la cosa no ajuda gaire.
I si a sobre afegim que t'enviïn una carta de l'hospital en la qual et donen la raó per com es van fer de malament les coses, no acabes de tancar mai aquesta fase. No calia cap carta, nosaltres sabíem que les coses no s'havien fet que havien de ser. Denunciar?? Està clar que ens ha passat pel cap però això et farà tornar? Farà que tornem a ser felices? Farà que la nostra vida torni a tenir llum? No, no i no. Així que val més guardar la caixeta dels mals moments, tancar-la amb clau i llençar-la a la mar per no haver d'obrir-la mai més..... ja és prou dur seguir endavant sense tu.
Em fas falta, ho saps? A vegades no ens donem compte de quanta falta ens fa una persona fins que ja no la tenim amb nosaltres. No deixo de pensar que tot això és un malson, un malson del qual no puc despertar de cap manera..... i m'agradaria despertar i veure't al meu costat amb un somriure i abrasant-me ben fort.
T'estimo moltíssim papa!!!!
T'estimo Avi Siscu!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada