El temps passa.....

Sí, així és, els dies, les setmanes, els mesos van passant però això no vol dir que ja no et recordi, tot al contrari. Cada dia que passa et trobo més a faltar.

Tothom em diu que pensi en què t'agradaria a tu, que estigués feliç o trista? I està clar que voldries que estigués feliç gaudint de la princesa de casa i del meu marit; però algú s'ha posat al meu cos per sentir la barreja de sentiments que tinc dins?

L'altre dia ho comentava.... és llei de vida que els fills enterrem als pares, però també és llei de vida que enterris al teu pare quan ha de néixer la teva primera filla? La seva primera néta?

És molt dur, ja no físicament perquè has de fer un gran esforç per a què el teu estat no afecti la vida que portes dins; també psicològicament.... com he d'estar feliç si acaba de marxar el primer home important en la meva vida.

A més, després d'un embaràs les hormones les tenim una mica revolucionades i afegint el meu estat anímic, doncs la cosa no ajuda gaire.

I si a sobre afegim que t'enviïn una carta de l'hospital en la qual et donen la raó per com es van fer de malament les coses, no acabes de tancar mai aquesta fase. No calia cap carta, nosaltres sabíem que les coses no s'havien fet que havien de ser. Denunciar?? Està clar que ens ha passat pel cap però això et farà tornar? Farà que tornem a ser felices? Farà que la nostra vida torni a tenir llum? No, no i no. Així que val més guardar la caixeta dels mals moments, tancar-la amb clau i llençar-la a la mar per no haver d'obrir-la mai més..... ja és prou dur seguir endavant sense tu.

Em fas falta, ho saps? A vegades no ens donem compte de quanta falta ens fa una persona fins que ja no la tenim amb nosaltres. No deixo de pensar que tot això és un malson, un malson del qual no puc despertar de cap manera..... i m'agradaria despertar i veure't al meu costat amb un somriure i abrasant-me ben fort.

T'estimo moltíssim papa!!!!

T'estimo Avi Siscu!!!

Per tu petita meva...

Hola petita,

des de que vas néixer que no t'havia dedicat cap escrit a tu, a la meva filla, però quan siguis gran t'explicaré pel que vaig passar just una setmana abans de que vinguessis al món, i aleshores entendràs que els meus ànims fossin tant baixos.

Quasi cada dia penso en lo trist que és tenir una filla i no ser feliç. Perquè és així com em sento. Després d'haver lluitat tant per portar-te al món, d'haver-te desitjat més que qualsevol altre cosa, em sento culpable per no gaudir-te al 100%.

Ara estàs començant a somriure, i tot i que m'encanta veure la teva rialleta, per dins sento ràbia, molta ràbia de saber que el teu avi Siscu no ho pot veure. Ràbia de que no t'ha vist amb el teu primer disfresa de carnaval, ràbia perquè no pot veure lo que disfrutes a la banyera...... i en el fons em fa sentir mala persona.

Hauria de ser menys egoista i no pensar tant en mi; pensar en que estàs bé, en que vas creixent de meravella i que al teu voltant tens un munt de gent que t'estima moltíssim. Hauria de pensar en que tens un papi que es desviu per tu, que se li cau la baba només veure't. 

Hauria de fer tantes coses, però ni el meu cor ni el meu cap m'ho permeten. Vull estimar-te amb bogeria, vull sentir una plenitud dins meu que no aconsegueixo; però és molt difícil que un dia t'estiguis despedin del teu pare i que la gent t'estigui donant el pesam, i a la setmana següent estiguis donant la benvinguda a la teva filla i tothom felicitan-te.

Sé que l'avi Siscu voldria que fos feliç i aprofités cada minut que passo amb tu, però em costa tant. També sé que molta gent pensarà que sóc mala mare per no estimar-te com hauria de fer.....

Ara no et puc dir res més, només et prometo que faré tot el possible per gaudir cada hora, cada minut, cada segon que passi amb tu; perquè t'ho mereixes, perquè t'estimo molt.

Molts petonets de la teva mami

M