♥ ♥ 9 anys junts ♥ ♥

23 D'AGOST: recordo perfectament aquella nit i la podria descriure mil vegades... passeig de l'Arenal a l'Ampolla, 23.00 hores i a la radio sonant una cançó que sempre em recorda i em recordarà a tu, allí va començar el nostre amor oficialment perquè ja feia dies que anavem tontejant.

Recordo els primers mesos i anys.... que difícils s'em van arribar a fer. Trobar-te tant a faltar, saber que no et podia tenir amb mi en qualsevol moment, que tenia que esperar als caps de setmana per poder sentir la teva veu a cau d'orella, els teus braços al meu voltant; en definitiva, per poder estar amb tu.

Alguna vegada em vaig plantejar si la nostra relació a distància anava a alguna banda, si tindria algún futur, més enllà de veure'ns en caps de setmana i estius; i he pogut comprovar que si. Que l'espera ha valgut la pena, igual que els viatges en tren, les converses diàries per telèfon, els missatges de bona nit; tot això i molt més ha valgut la pena, ja que aquest patiment han fet que seguim junts i per fi vivint junts.

Ja fa 4 anys que vaig deixar la meva Barcelona per venir a viure aquí amb tu, per crear una nova vida, i crec que anem pel bon camí, tot i que sembla ser que "algú" ens està posant algunes pedres al mig del camí per fer-nos-ho una mica més difícil, però crec que si hem pogut passar 5 anys separats, junts podem tirar amb això i més. Junts podem fer que el somni que va estar a punt de fer-se realitat, per fi es faci. Perquè ens estimem amb bogeria l'un a l'altre i crec que això ja és molt, que dic molt, moltíssim!!!

Només espero que aquests nou anys només siguin un granet de sorra de la nostra història; espero que d'aquí uns anys encara poguem recordar els nostres inicis, la nostra lluita per fer que un amor d'estiu es fes etern.

Saps que t'estimo moltíssim, que ho ets tot per mi, i que desde que et vaig conèixer sóc la persona més feliç del món.

Gràcies per fer-me tant feliç i no demanar res a canvi, només amor; gràcies per estar amb mi en els meus pitjors moments; gràcies per treure'm un somriure quan no tinc ganes de res; gràcies per haver-me fet veure que el verdader amor i els amors a primera vista existeixen; per tot això i molt més gràcies.

T'estimo moltíssim.

Sempre teva,

Marta ♥♥♥

PD: http://www.youtube.com/watch?v=9_IrA8QLsls&ob=av2n

Seguir endavant.....

16 D'AGOST: Vaig començar aquest blog amb moltíssima ilusió, per mi era una manera d'expresar com em sentia durant el meu embaràs, i també un petit diari per a que el dia de demà la meva Llentieta pogués saber com ho vam viure, però com ja sabeu, la cosa no ens ha sortit bé i aquesta vegada no ha pogut ser.


Ja han passat dues setmanes desde que em van treure a la meva Llentieta de dins i la veritat és que no hi ha dia que no em faci la mateixa pregunta: PER QUÈ? Per més que em diuen que no em preocupi encara no em faig a la idea de que ja no està aquí. Sé que aquí no s'acaba el món, que tot segueix endavant i que passats els 2 mesos que m'ha dit el metge, ens tornarem a posar les piles per a poder portar una nova Llentieta al món.


Però segueixo trista perquè ens ha costat molt de temps.... era l'estiu del 2009, ens teniem que casar 1 any després, però coses de la vida vam pensar en nosaltres dos i vam veure que ens feia més ilusió tenir un petit o petita a casa, així que els nostres plans van canviar. Sé que va haver-hi gent que no es va pendre gaire bé la noticia, oi cunyirrunyi, però amb el temps hem vist que a tots us feia la mateixa ilusió que a nosaltres. Hem vist com heu patit al nostre costat cada cop que us deiem que de moment la cosa no anava bé, heu patit nervis esperant els resultats de les proves que ens hem fet; heu plorat de felicitat quan us hem dit la gran notícia i que havíem sentit el seu coret; també heu plorat, però de tristesa, al saber que la nostra Llentieta ja no estava aquí.


Ara toca ser forts, seguir endavant i pensar en positiu..... sé que amb aquestes paraules l'única cosa que faig és enganyar-me a mi mateixa perquè res del que jo em digui ni del que em digui la gent em consola, però no tinc més remei. Ja no hi és i com ja he dit el món segueix endavant i d'aquí uns mesos segur que podrem tornar a donar una gran notícia.... però ara mateix encara la trobo a faltar i molt.

El teu coret ha deixat de bategar

Jo mateixa em vaig donar compte de que ja no estaves amb mi. Divendres a la consulta del metge vaig veure que no et movies, que el teu cor no bategava...... mala senyal. I així va ser. Dilluns ens ho van confirmar, a la setmana 9 havies deixat d'estar amb nosaltres, tot i que jo encara et portava dins meu.

Potser he passat el pitjor cap de setmana de la meva vida perquè quan perds una cosa que desitges amb tantes ganes es fa molt difícil fer-te a la idea. Potser alguns pensaran que exagero, que encara no era una persona, que no més feia 1,5 centímetres..... pero la meva LLentieta tenia un coret, un coret que bategava i sempre m'han dit que dins del cor és on es guarden els sentiments, per tant ell o ella tenia vida, segur que en tenia molta. Desde el primer moment en que em van dir que estava embrassada no he fet res més que pensar en tu, en como series, les coses que et volia comprar. Jo volia que fossis nena perquè fossis una malcriada i una paveta com jo, també volia que fossis nena perquè ja sabia quins serien alguns dels teus regalets quan fossis una mica més gran, unes botes Hunter i unes UGG mini..... però al final tot han estat ilusions.

D'un dia per l'altre tota la felicitat que tenia ha marxat.... quan estic sola és el més difícil perquè no paro de pensar si he fet alguna cosa malament, ara o en el passat, per mereixe'm una cosa així; no entenc perquè una personeta tant estimada i desitjada l'han fet marxar; perquè d'això en pots estar ben segura que desitjada i estimada ho has estat. Perquè hem tardat 2 anys en portar-te al món.... encara recordo el dia que ho vam saber, 20 de Juny, no ens ho creiem, erem tant feliços; per fi, després de tant de temps buscan-te, estaves creixent dins meu..... 2 mesets ha durat la nostra felicitat; una felicitat que mai podré oblidar perquè has estat la meva primera Llentieta.

Sé que la gent només ens vol donar ànims i fer veure que no s'acaba el món, però ara mateix no hi ha res que em consoli..... potser d'aquí un temps em torno a quedar embarassada però ara mateix només penso en que t'he perdut, en que ja no estàs dins meu, en que el teu coret ha deixat de bategar.....

Com ja he dit només feia 2 mesos que et tenia amb mi; només medies 1,5 cm. però per mi eres la meva felicitat.

T'estimo moltíssim Llentieta


PD: la vam "escoltar" un munt de vegades juntes a casa i potser, casualitats de la vida, era la cançó que sonava quan vaig entrar al quiròfan. Perquè allí on estiguis sé que la "ballaràs" igual que feiem a casa

http://www.youtube.com/watch?v=EPo5wWmKEaI